Persones il.lustres del Matarranya

Braulio Foz i Burgués (Fórnols 1791 - Borja 1865)

Va iniciar els seus estudis d'Humanitats en Calanda i els va continuar en la Universitat d'Osca entre 1807 i 1808, any que els va interrompre per a allistar-se com voluntari contra la invasió napoleónica. Fet presoner va sofrir la deportació a terres franceses. Al seu retorn a Espanya, va guanyar la càtedra principal de Latinidad de la Universitat d'Osca i la de Grec de la Universitat de Zaragoza, va ensenyar Latinidad i Retòrica en Cantavella i en el curs 1822-1823 va guanyar la càtedra de Grec de la Universitat de Saragossa.

Al finalitzar el Trienni Liberal, va haver d'emprendre de nou el camí de l'exili per problemes polítics. Al 1835 va tornar a Espanya i va recuperar la càtedra; la labor docent de Foz estaria ja sempre vinculada a la Universitat Saragossa, de la qual va arribar a ser Degà i en la qual va impartir diverses disciplines humanístiques fins a la seva jubilació en 1862. Entorn d'aquestes preocupacions didàctiques giren alguns dels seus escrits, entre els quals destaquen Pla i mètode per a l'ensenyament de les ciències humanes, Art llatí senzill, fàcil i segur, Literatura grega o Mètode per a estudiar i ensenyar la llengua grega.

Va defensar des de 1835 un liberalisme raonable i conciliador, rebutjat des de les posicions polítiques més extremes, fundant el diari saragossà L'Eco d'Aragó del que va ser director i redactor entre 1838 i 1842 . Va escriure diversos treballs històrics com Idea del govern i furs d'Aragó i Del govern i furs d'Aragó a més d'escrits propis d'un il·lustrat : El veritable dret natural, Drets de l'home, deduïts de la seva naturalesa i explicats pels principis del veritable dret natural, Dret natural, civil, públic, polític i de gents, Qüestions cosmogónico-geològiques, Cartes d'un filòsof sobre el fet fonamental de la religió. Però ha estat la seva activitat com literat, gairebé la meitat d'ella perduda o encara no localitzada, amb títols com el drama romàntic Alonso el Batallador, Novísima poètica espanyola en XII cants, Els banys de Panticosa, El monestir de Veruela i la seva novel·la més coneguda Vida de Pedro Saputo.

Joan Cabré Aguiló (Calaceit 1882-Madrid 1947)

Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937-Barcelona 1989)

Naix en plena Guerra Civil Espanyola. Quan finalitza l’escola al seu poble, ha de marxar intern a Alcanyís per estudiar el batxillerat elemental. Després, torna a casa per a treballà al camp, però arran de la forta gelada del 1956 emigra a Barcelona, on es quedarà a viure tot i mantenint un estret contacte amb el seu poble. Als quaranta-quatre anys, la gravetat del seu estat de salut, l’obligue a deixar la feina poden-se dedicà a escriure i investigar. Així, la seua trajectòria com a escriptor es concentra en els deu darrers anys de la seua vida als cinquanta-tres anys, li arriba la mort quan estava en el moment més ric i prolífic de la seua trajectòria literària.

És un dels màxim referents de la literatura aragonesa en llengua catalana, amb una àmplia creació poètica, narrativa i teatral que no es va conèixer ni es va publicar fins després de la seva mort. Amb un llenguatge popular i aparentment senzill, escriu principalment sobre temes relacionats amb la seua terra natal: les tradicions, el paisatge, la gent, la vila, les llegendes, la història, els sentiments... Un món rural que desapareix i que ell recupera.

Desideri va participar activament en la vida cultural municipal; ajudat per la seua do na va rotular els carrers del poble recuperant la toponímia popular, va fer el disseny de la bandera i l’escut, va redactar les memòries per a de clarar el conjunt arquitectònic de la Mare de Déu de la Font i la vila monuments històricoartístics (1985). A partir del 80 els seus escrits i poesies veuen la llum a través de diverses revistes:Andalán, Rolde, Gaceta del Matarranya, Desperta ferro!, Sorolla’t, La Comarca, Butlletí Interior d’Onomàstica. La Diputació d'Aragó publicà dins de la Col.lecció Pa de Casa dos dels seus treballs: Pena-roja i Vallibona, pobles germans i Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort.

Ja després de la seua mort el 1989 ha vist publicada la major part de la seua obra: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, A l’ombra de les roques del Masmut, Teatre Inèdit, Sentències comentades i Voldria ser, Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Memòries d'una desmemoriada mula vella i Epistolari de Desideri Lombarte.

Maties Pallarés i Gil ( Pena-roja de Tastavins 1874-Barcelona 1924 )

Investigador, arqueòleg, escriptor i sastre. Enamorat de la seua família, de la seua terra i de la seua llengua. Es va veure obligat a emigrar a Barcelona. Però tot i així, va dedicar la seua vida a investigar i escriure sobre la comarca del Matarranya.

Fou un aragonesista compromès que va presidir la Unió Aragonesista de Barcelona, membre actiu d'importants associacions científiques i culturals com la Reial Acadèmia de les Bones Lletres o l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria, era el delegat de l’Institut d’Estudis Catalans per a investigacions prehistòriques.

La seua producció literària fou fecunda i les seues aportacions a la història importantíssimes. L'any 1905 va escriure el llibre La Caja de Valderrobres o de Peña Aznar de Gaya. Noticias históricas de Valderrobres, Fuentespalda, Mezquín, Beceite y Torre del Compte. Durant els anys 1907, 1908 i 1909 va col.laborar activament amb el Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón. A partir de l'any 1915 va anar publicant innumerables articles a l' Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, les revistes El Ebro, Catalunya artística i el Butlletí de Dialectologia catalana.

Sales i Alcalà, Agustí (Valljunquera 1770-Valencia 1774 )

Va nàixer a Valjunquera, el dia 21 de desembre de 1707, fill d’Agustí Sales, natural de Albocasser (Castelló), i de Juana Alcalà. Va anar a Valencia on el germà de son pare s’encarregue de la seua educació, entrà a estudiar a la Universitat de València Art i Teologia rebent el grau de Doctor pel any 1731.

Ordenat sacerdot al 1738, va ser nomenat el 27 de octubre cronista de la Ciutat i del Regne de València. Home il·lustrat, formà part del cercle de Gregori Maians, al llarg de la segua vida va escriure més de 42 obres publicant treballs sobre arquitectura religiosa i escrits polèmics contra dominicans i franciscans.

Santiago Vidiella (Calaceit 1860-1929)

Fill d’una família adinerada de llauradors, advocat, va esdevenir un brillant representant de la burgesia rural il•lustrada. Va fundar a Calaceit, al 1889, el periòdic “El Confín Aragonés”, així com va col•laborar en nombroses publicacions del Baix Aragó: “Heraldo de Aragón”, “El Noticiero”, “El Eco del Guadalope”, “Tierra Baja”, “La Zuda”, “Revista de Aragón, etc.

Va publicar el 1896 la important obra “Recitaciones de historia política y eclesiástica de Calaceite”,i posteriorment els estudis: “Florilegio de nobles Tierrabajinos”, “Biografía de un rector de Valldertormo”, i “Vida y obra del ilustre bajoaragonés D. Evaristo Cólora”. Va reivindicar la tradició popular com a font de dret que es reflectiren en obres com “La capacidad jurídica restringida por la edad” i “De la legitimidad de descendientes en Aragón”.

La seva arma d’expressió literària fou majoritàriament la llengua de la classe culta, el castellà, tot i que agafà un inusitat interès per l’idioma que es parla entre l’Algars i el Matarranya, per a parlar als seus paisans sobre la història i els costums pròpies de Calaceit. Va defensar que el parlar calaceità era una variant de la llengua catalana, des que va entrar en contacte amb Mossèn Antoni M. Alcover, del qual va aprendre unes regles ortogràfiques i es convertí en el seu enllaç matarranyenc per a la realització del gran diccionari de les variants dialectals del català. També col•laborà amb alguns membres de l’Institut d’Estudis Catalans com en Pere Bosch i Gimpera.

Quan feu ús escrit de la seva llengua materna, va utilitzar el dialecte del Matarranya, ric en girs i en mots que en molts casos ni es troben en el citat diccionari. Tot i això, en Vidiella demostrava tenir certs complexos lingüístics i apostava per la potenciació de la llengua dominant, donada la categoria d’idioma de cultura que tenia en exclusivitat el castellà. La seva obra catalana es va aplegar durant la dècada de 1980 en el recull "Converses sobre coses passades i presents de la vila de Calaceit”, es tracta d’una obra marcadament costumista publicada en la col•lecció “Pa de casa”, de la Diputació General d’Aragó per promoure adequadament les llengües que es parlen a la regió, i que pretén recollir textos i publicar estudis entrats en les comarques catalanoparlants de la Franja de Ponent.