El Museu

El Museu de la Memòria Històrica del Matarranya es troba la popular Plaça del Sexà presidida per un olm de més de 12 metres d'altura.

La seu del Museu són dos antigues coves que van ser utilitzades com refugis durant la Guerra Civil, des d'una de les coves pot apreciar-se la roca que serveix de fonamentació de l'Església de Sant Miguel.

El punt de partida de l'arxiu son les més de 3200 imatges classificades i digitalizades donades per particulars, ajuntaments i associacions, convertinse el Museu en el referent fotogràfic de la Comarca del Matarranya. Els visitants podran adquirir a preu de cost reproduccions de les fotos arxivades.

El Museu és de gran interès per a entendre com es vivia al llarg del segle passat mediant les costums, tradicions i història del Matarranya. El visitant pot realitzar al llarg de tres sales un recorregut històric, de la Comarca del Matarranya a través de la informació dels seus personatges més rellevants com Desideri Lombarte, Braulio Foz, Santiago Vidiella, Maties Pallarés o Joan Cabré, així com les festes, jocs populars, els pobles i les seves gents.

En la sala temporal es van a realitzar exposicions de caràcter temporal.

Persones il.lustres del Matarranya

Braulio Foz i Burgués (Fórnols 1791 - Borja 1865)

Va iniciar els seus estudis d'Humanitats en Calanda i els va continuar en la Universitat d'Osca entre 1807 i 1808, any que els va interrompre per a allistar-se com voluntari contra la invasió napoleónica. Fet presoner va sofrir la deportació a terres franceses. Al seu retorn a Espanya, va guanyar la càtedra principal de Latinidad de la Universitat d'Osca i la de Grec de la Universitat de Zaragoza, va ensenyar Latinidad i Retòrica en Cantavella i en el curs 1822-1823 va guanyar la càtedra de Grec de la Universitat de Saragossa.

Al finalitzar el Trienni Liberal, va haver d'emprendre de nou el camí de l'exili per problemes polítics. Al 1835 va tornar a Espanya i va recuperar la càtedra; la labor docent de Foz estaria ja sempre vinculada a la Universitat Saragossa, de la qual va arribar a ser Degà i en la qual va impartir diverses disciplines humanístiques fins a la seva jubilació en 1862. Entorn d'aquestes preocupacions didàctiques giren alguns dels seus escrits, entre els quals destaquen Pla i mètode per a l'ensenyament de les ciències humanes, Art llatí senzill, fàcil i segur, Literatura grega o Mètode per a estudiar i ensenyar la llengua grega.

Va defensar des de 1835 un liberalisme raonable i conciliador, rebutjat des de les posicions polítiques més extremes, fundant el diari saragossà L'Eco d'Aragó del que va ser director i redactor entre 1838 i 1842 . Va escriure diversos treballs històrics com Idea del govern i furs d'Aragó i Del govern i furs d'Aragó a més d'escrits propis d'un il·lustrat : El veritable dret natural, Drets de l'home, deduïts de la seva naturalesa i explicats pels principis del veritable dret natural, Dret natural, civil, públic, polític i de gents, Qüestions cosmogónico-geològiques, Cartes d'un filòsof sobre el fet fonamental de la religió. Però ha estat la seva activitat com literat, gairebé la meitat d'ella perduda o encara no localitzada, amb títols com el drama romàntic Alonso el Batallador, Novísima poètica espanyola en XII cants, Els banys de Panticosa, El monestir de Veruela i la seva novel·la més coneguda Vida de Pedro Saputo.

Joan Cabré Aguiló (Calaceit 1882-Madrid 1947)

Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937-Barcelona 1989)

Naix en plena Guerra Civil Espanyola. Quan finalitza l’escola al seu poble, ha de marxar intern a Alcanyís per estudiar el batxillerat elemental. Després, torna a casa per a treballà al camp, però arran de la forta gelada del 1956 emigra a Barcelona, on es quedarà a viure tot i mantenint un estret contacte amb el seu poble. Als quaranta-quatre anys, la gravetat del seu estat de salut, l’obligue a deixar la feina poden-se dedicà a escriure i investigar. Així, la seua trajectòria com a escriptor es concentra en els deu darrers anys de la seua vida als cinquanta-tres anys, li arriba la mort quan estava en el moment més ric i prolífic de la seua trajectòria literària.

És un dels màxim referents de la literatura aragonesa en llengua catalana, amb una àmplia creació poètica, narrativa i teatral que no es va conèixer ni es va publicar fins després de la seva mort. Amb un llenguatge popular i aparentment senzill, escriu principalment sobre temes relacionats amb la seua terra natal: les tradicions, el paisatge, la gent, la vila, les llegendes, la història, els sentiments... Un món rural que desapareix i que ell recupera.

Desideri va participar activament en la vida cultural municipal; ajudat per la seua do na va rotular els carrers del poble recuperant la toponímia popular, va fer el disseny de la bandera i l’escut, va redactar les memòries per a de clarar el conjunt arquitectònic de la Mare de Déu de la Font i la vila monuments històricoartístics (1985). A partir del 80 els seus escrits i poesies veuen la llum a través de diverses revistes:Andalán, Rolde, Gaceta del Matarranya, Desperta ferro!, Sorolla’t, La Comarca, Butlletí Interior d’Onomàstica. La Diputació d'Aragó publicà dins de la Col.lecció Pa de Casa dos dels seus treballs: Pena-roja i Vallibona, pobles germans i Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort.

Ja després de la seua mort el 1989 ha vist publicada la major part de la seua obra: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, A l’ombra de les roques del Masmut, Teatre Inèdit, Sentències comentades i Voldria ser, Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Memòries d'una desmemoriada mula vella i Epistolari de Desideri Lombarte.

Maties Pallarés i Gil ( Pena-roja de Tastavins 1874-Barcelona 1924 )

Investigador, arqueòleg, escriptor i sastre. Enamorat de la seua família, de la seua terra i de la seua llengua. Es va veure obligat a emigrar a Barcelona. Però tot i així, va dedicar la seua vida a investigar i escriure sobre la comarca del Matarranya.

Fou un aragonesista compromès que va presidir la Unió Aragonesista de Barcelona, membre actiu d'importants associacions científiques i culturals com la Reial Acadèmia de les Bones Lletres o l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria, era el delegat de l’Institut d’Estudis Catalans per a investigacions prehistòriques.

La seua producció literària fou fecunda i les seues aportacions a la història importantíssimes. L'any 1905 va escriure el llibre La Caja de Valderrobres o de Peña Aznar de Gaya. Noticias históricas de Valderrobres, Fuentespalda, Mezquín, Beceite y Torre del Compte. Durant els anys 1907, 1908 i 1909 va col.laborar activament amb el Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón. A partir de l'any 1915 va anar publicant innumerables articles a l' Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, les revistes El Ebro, Catalunya artística i el Butlletí de Dialectologia catalana.

Sales i Alcalà, Agustí (Valljunquera 1770-Valencia 1774 )

Va nàixer a Valjunquera, el dia 21 de desembre de 1707, fill d’Agustí Sales, natural de Albocasser (Castelló), i de Juana Alcalà. Va anar a Valencia on el germà de son pare s’encarregue de la seua educació, entrà a estudiar a la Universitat de València Art i Teologia rebent el grau de Doctor pel any 1731.

Ordenat sacerdot al 1738, va ser nomenat el 27 de octubre cronista de la Ciutat i del Regne de València. Home il·lustrat, formà part del cercle de Gregori Maians, al llarg de la segua vida va escriure més de 42 obres publicant treballs sobre arquitectura religiosa i escrits polèmics contra dominicans i franciscans.

Santiago Vidiella (Calaceit 1860-1929)

Fill d’una família adinerada de llauradors, advocat, va esdevenir un brillant representant de la burgesia rural il•lustrada. Va fundar a Calaceit, al 1889, el periòdic “El Confín Aragonés”, així com va col•laborar en nombroses publicacions del Baix Aragó: “Heraldo de Aragón”, “El Noticiero”, “El Eco del Guadalope”, “Tierra Baja”, “La Zuda”, “Revista de Aragón, etc.

Va publicar el 1896 la important obra “Recitaciones de historia política y eclesiástica de Calaceite”,i posteriorment els estudis: “Florilegio de nobles Tierrabajinos”, “Biografía de un rector de Valldertormo”, i “Vida y obra del ilustre bajoaragonés D. Evaristo Cólora”. Va reivindicar la tradició popular com a font de dret que es reflectiren en obres com “La capacidad jurídica restringida por la edad” i “De la legitimidad de descendientes en Aragón”.

La seva arma d’expressió literària fou majoritàriament la llengua de la classe culta, el castellà, tot i que agafà un inusitat interès per l’idioma que es parla entre l’Algars i el Matarranya, per a parlar als seus paisans sobre la història i els costums pròpies de Calaceit. Va defensar que el parlar calaceità era una variant de la llengua catalana, des que va entrar en contacte amb Mossèn Antoni M. Alcover, del qual va aprendre unes regles ortogràfiques i es convertí en el seu enllaç matarranyenc per a la realització del gran diccionari de les variants dialectals del català. També col•laborà amb alguns membres de l’Institut d’Estudis Catalans com en Pere Bosch i Gimpera.

Quan feu ús escrit de la seva llengua materna, va utilitzar el dialecte del Matarranya, ric en girs i en mots que en molts casos ni es troben en el citat diccionari. Tot i això, en Vidiella demostrava tenir certs complexos lingüístics i apostava per la potenciació de la llengua dominant, donada la categoria d’idioma de cultura que tenia en exclusivitat el castellà. La seva obra catalana es va aplegar durant la dècada de 1980 en el recull "Converses sobre coses passades i presents de la vila de Calaceit”, es tracta d’una obra marcadament costumista publicada en la col•lecció “Pa de casa”, de la Diputació General d’Aragó per promoure adequadament les llengües que es parlen a la regió, i que pretén recollir textos i publicar estudis entrats en les comarques catalanoparlants de la Franja de Ponent.

Les costums i els jocs

El Ball del Poll

Ball de competència individual en el qual els balladors d'un en un procurant desplegar totes les habilitats i tota l'agilitat possibles, sense preocupar-se de ritme ni mesura han de fer salts, bots, contorsions i giravoltes per aconseguir el favor del jurat que premiarà amb un pollastre al millor ballarí.

Quan sona la gaita i el tabal i, d’un en un, els dansaires mostren la seva vàlua fent tot tipus de piruetes i cabrioles al ritme de la melodia del Ball del Poll. El investigador de Massalió Pasqual Vidal afirma que «Constitueix un dels balls més primitius i originals que perduren encara a la nostra terra».

Birles

Consisteix en posar dretes sis o més birles, a certa distància una de l'altra, i tirar-los bastons grossets, procurant tombar les birles, i qui més en tomba, més guanya. En una altra versió, les birles eren figures; rei i reina de 40 cm., cavall de 35 cm. i peons de 30 cm. que tenien un valor diferent segons la categoria de la figura: es tiraven amb una bola de fusta.

Conillets

Joc de xiquets que consisteix essencialment en amargar-se uns jugadors, i que un altre procuri trobar-los i tocar-los. En la forma més completa d'aquest joc, conservada a bona part del Matarranya, hi ha un dels jugadors que és la mare o la lloca, un altre que és la llebreta i els altres que són els conillets.

La mare està asseguda, i tapa amb les mans la cara de la llebreta que està agenollada davant ella tot el temps que els conillets cerquen amagatall, durant el qual la mare recita una fórmula que comença amb la frase "Conillets a amagar", acabada la qual, demana: "Conillets, esteu ben amagadets?" i ells contesten que sí, i aleshores la mare amolla la llebreta i aquesta se'n va a cercar els conillets; quan en troba un, ha de procurar tocar-lo; sia dins l'amagatall, sia encalçant-lo; si el conillet fugint arriba a la mare sense que la llebreta l'hagi tocat, aquesta ja no el pot tocar, i continua parant fins que en toca qualcun. Un dels mots que pronuncia la mare són: "Conillets a amagar, que la llebre va a caçar de nits i de dia, revolta florida; conillets, esteu ben amagadets?"

Morra

Joc en què dos jugadors posen una mà tancada i després l'obren simultàniament, al mateix temps que diuen un nombre inferior a deu i superior a dos, guanye aquell que amb el nombre que diu endevine la suma de dits estesos de les dos mans.

Planto

Joc de xiquets i xiquetes : el que pare plante un jugador tocant-lo i els atres l'han de desplantar tocant-lo també, hasta que estan tots plantats i pare el primer que ha estat plantat, o estan tots desplantats i torne a començar el joc.

Horari del Museu: dissabtes i diumenges de 10:00-13:00 Preu: 1 euro

Més informació a l'Ajuntament de Valljunquera: 978 854 100

Exposició a sala temporal " Almendros contra la Melancolia"

L’exposició de fotografia “Armelers contra la melancolía” de Norbert Ernst es pot visitar fins al pròxim 12 de novembre del 2006 a la sala d’exposicions temporal. El horari obert al públic es: dissabtes de 10:00 a 13:00 i de 17:00 a 19:00 hores i els diumenges de 10:00 a 13:00 hores.

L’artista Norbert Ernst s’ha detingut a una època de l’any, de tan sols uns dies, per a poder captar una bellesa efímera que és produeix al paisatge del Matarranya, eixa que té lloc quan els armelers desperten de l’ivern fred obrint les seues flors per a regar els montes amb una llum, coló i aroma únic. La proposta de N. Ernst partix de las fotografies fetes a començaments de març del 2006, quan els armeles presenten al màxim la seua floració. Amb una precisió i geometria absoluta, mitjançant l’ordinador, les fotografies originals son transformades, els estams y pètals es multipliquen generen unes fotografies plenes de llum i amonia on els colors blancs i rossa de las flors predominen. L’armeler, l’olivera i la vinya son els cultius tradicionals que donen caràcter a una comarca, que no es pot entendre sense ells, configurant un paisatge terrassat d’una agricultura tradicional mediterrània. La bellesa dels armelers en flor ha segut des de sempre motiu d’inspiració per a fotògrafs, pintors o poetes; però N. Ernst, al igual que als seus altres projectes que tracten de “Claus” i “Finestres” descontextualitza allò que pot ser quotidià o comú, per a envolta-ho d’una màgia i punt de vista únic.